Jordi Borràs

Jordi Borràs

El record més ben guardat

  • Publicado en Blog

Article publicat originalment a Crític el passat mes de novembre.

Dels records, conseqüències i lliçons que n’he pogut treure de la consulta sobre la independència del 9 de novembre no em quedaré amb l’exemplar organització popular. Ni amb la parella d’avis de vora 90 anys, que amb el fred tallant de les 7 del matí ja esperaven davant de l’escola per si calia bloquejar-ne l’entrada, amb tota la dignitat d’aquells que van veure entrar les tropes feixistes el 1939 i que aquell matí estaven disposats a plantar cara a qui fos. Ni dels milers de quilòmetres recorreguts, les llargues cues i les hores d’espera que alguns van haver de fer per ser partícips d’aquella «costellada». Ni tan sols les llàgrimes de la gent que dipositava el cor i l’esperança en aquella capsa de cartó.

De les conseqüències d’aquell diumenge de novembre no em quedaré amb els més de 800 mitjans de comunicació d’arreu del món que van recórrer el país de dalt a baix i que passaven crònica a tota màquina des del Centre Internacional de Premsa. Tampoc em quedaré amb la mirada atònita d’aquells corresponsals alemanys que van haver de viure les escenes dantesques d’una manifestació nazifeixista davant de la Delegació del Govern de Barcelona. Ni amb aquell falangista, vestit amb la camisa blava que va fer vessar tanta sang, fent onejat la bandera de l’horror mentre a dos metres de la cara em cridava «Borràs, hijo puta, te vamos a quemar vivo». No em quedaré amb els ulls impotents d’aquella colla de troglodites nostàlgics que tenen més coll a vall que alguns de nosaltres que ens n’anem, que han perdut aquesta guerra i que ara només els hi queda muntar el numeret perquè quan tornin a la seva terra els obsequiïn amb quatre copets a l’espatlla i els hi diguin que molt bé, que són uns patriotes molt valents.

Tampoc em quedaré amb el desembarcament policial i militar —guaita, quina casualitat— que duran els dies anteriors a la consulta es va deixar veure per diferents indrets del país. Ni amb l’operari de la benzinera de Tona que quan va arribar el comboi de l’exèrcit a omplir els dipòsits els hi va dir que no quedava gasoil. Ni amb l’operari de l’altra benzinera de Tona que també els hi va dir el mateix deixant-los tirats durant hores amb un pam de nas a peu de carretera. Tampoc em quedaré amb els agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional que em vaig trobar, vestits d’uniforme i en horari laboral, visitant una fragata de l’armada espanyola amarrada al port de Barcelona. No em quedaré amb la plataforma llançadora de 48 míssils que duia incorporada, ni amb el canó de proa amb un abast de més de 25 quilòmetres que apuntava direcció Montserrat.

No em quedaré ni tan sols amb l’atac informàtic que de manera brutal i coordinada van patir les webs de l’AMI, l’ANC, Òmnium Cultural i especialment el servidor gencat.cat, comprometent seriosament fins i tot el Servei d’Emergències Mèdiques. Tal va ser l’abast de l’ofensiva que el 90% del trànsit a internet causat per atacs informàtics a l'Estat es va concentrar contra els servidors de la Generalitat. Tampoc em quedaré amb el bloqueig dels telèfons de membres de l’ANC que durant hores van rebre allaus de trucades de números desconeguts. No em quedaré amb els cadells del feixisme que van segellar panys amb silicona, o els desgraciats que tot lluint insígnies de la División Azul van entrar violentament per arrencar urnes a un institut de Girona però que no comptaven topar-se amb un equip de rugbi que els esperava amb els braços oberts.

El record més ben guardat d’aquest 9-N serà per les 104.772 persones que van votar NO a la independència. Ho van fer malgrat boicots, menyspreus i dictats totalitaris de l’unionisme ranci que reposa el seu honorable cul als escons del parlament d’aquí i d’allà. Van votar malgrat l’amenaça de la caspa nauseabunda de la ultradreta i les denúncies histèriques d’aquells que es fan dir Societat Civil Catalana però que són la voz de su amo, de qui paga vaja, que ja ho diu la dita, que Roma no paga traïdors, amics meus. Van votar sabent que el seu acte era la derrota de l’Estat com el coneixem avui en dia. Van votar, fins i tot amb banderes espanyoles lligades al coll i samarretes de la Guàrdia Civil tot i que els seus partits els hi van negar la campanya, perquè van preferir atiar a la por i al boicot que entrar al joc democràtic. Aquestes 104.772 persones, un 4’54% del total dels vots, són l’expressió més gran que ha vist l’unionisme a Catalunya durant els anys d’aquest «Procés». Ni tan sols sumant les xifres d’assistència de totes les manifestacions espanyolistes que hi ha hagut des del 12 d’octubre de 2012, s’albira la xifra de les 104.775 persones que van votar NO amb tota la naturalitat del món. Aquests votants, que mereixen el més gran dels respectes, van acudir a les urnes donant la millor lliçó a un estat terminal que com un gran tigre de paper trontolla només d’ensumar les urnes de cartró.

El dia 9 de novembre de 2014 passarà a la història per ser el dia en que molts catalans van enterrar la por, votessin el que votessin. Aquell dia va morir la cabra de la Legión i a la làpida hi van escriure com a epitafi el «muera la inteligencia» de Millán-Atray. Vostès, amos i senyors d’Espanya, algú els hi hauria de dir que tenen un problema i aquest problema es diu 4,54%.

Leer más ...

Barcelona subalterna

  • Publicado en Blog

Baixant de la plaça de la Revolució, el vaig veure allà plantat, just en una de les cantonades de la plaça —ara en diuen el mercat—, amb aquella Vespa atrotinada, esmolant ganivets com havia fet tota la vida, amb una traça sàvia i pausada i l’anar i venir d’espurnes delicades de fressa singular. Ja teníem les maletes fetes i data per marxar. Finalment havíem perdut la partida. Aquesta deu ser una de les últimes fotos que vaig fer abans de marxar de la ciutat.

La magnètica cantarella del xiulet de l’esmolet em transportà, de cop, més de vint anys enrere: em vaig veure a mi, de menut, baixant l’escala de casa, més llarga que un dia sense pa, amb el cabàs carregat d’envasos. Deia bon dia a la Carmeta, la portera —que era com de la família i que ens va mig criar de menuts mentre els pares treballaven— i enfilava cap al colmado del senyor Manel. De camí saludava a corre-cuita l’avi, que feia el cafè al Tupinamba, i a pocs metres la iaia, que gesticulava rere el taulell de la botiga atenent una senyora. Per aquella estreta vorera de la travessera de Gràcia t’hi podies trobar de tot: la cua del graner, la de la polleria, la venedora de cupons i el butanero fent repicar el martell. L’ocelleria, amb aquella olor inconfusible de gra i merda de conill, la botiga de plats i olles, l’antiquari, el drapaire que també es feia dir antiquari però que no ho era i el barber, amb aquella butaca en forma de cavall per fer-hi seure la canalla. L’herbolari sempre era ple, i la botiga de discos arrebossava de grenyuts amb el walkman endollat. La botiga de joguines del Toni, però, mereixia parada i fonda: sempre hi badava més del compte.

Per fi arribava al colmado. El senyor Manel jeia a la cadira amb el pes dels anys i la fatiga als ulls; son fill atenia amb aquella bata grisa que abans portaven els botiguers. Buidava el cabàs d’envasos i em preguntava què havia de menester: Els refrescos, el Vichy, un quilo d’arròs, tomàquet fregit i mitja lliura de formatge ratllat, que amb una calma desesperant molia manualment amb una màquina antediluviana que tenia collada al taulell. Un cop acabada l’operació, i pensant que no el veia ningú, escurava tots els racons del molinet per aprofitar-ne fins a l’última engruna amb aquella ungla del dit petit que tenia la mida d’un musclo zebrat. Pasolini s’hi hauria quedat curt.

Ja ho teníem tot, doncs; m’ho apuntava a la nota i la mare ja s’encarregava de passar comptes a final de setmana. Adéu, passi-ho bé, senyor Manel, i apa, de tornada arrossegava el cabàs ple fins a casa. Aprofitava el viatge i baixava fins a cal Navarro per comprar-hi la bombeta que el pare m’havia demanat. De pujada passava pel quiosc, per l’estanc i pel forn: l’Avui, el cartró de Ducados per a la mare i el de Bisonte per al pare i un pagès de mig sense tallar, i tot plegat repetint la lletania del “m’ho apuntes, que ja passarà la mare”. Ara sí, ja ho tenia tot; tocava pujar aquella escala infernal de 99 esglaons i desar el cabàs sobre el marbre de la cuina. Sortir de casa amb el cistell i la butxaca buides i tornar-lo ple, tot i que la butxaca seguia buida. Impensable avui en dia.

De tot allò, ben poc en queda: en Navarro ja no ven bombetes ni aquells estris de cuina que només trobaves allà. Un maleït càncer se’l va emportar i la botiga ara és una franquícia de no sé quina marca de roba. El colmado del senyor Manel va abaixar la persiana per sempre més i el local que l’ocupava ha canviat cinc vegades de mans en deu anys. Ja quasi ningú no t’entén quan demanes mitja lliura de formatge, quina ràbia. La botiga del Toni, el barber, el quiosc, l’estanc i la botiga dels avis també han desaparegut. El propietari de la finca els va fotre al carrer d’una puntada al cul per posar-hi un negoci de veritat: un Zara que ocupa centenars de metres quadrats i que lliga els gossos amb llonganisses. A la cua del graner i l’herbolari ja quasi no t’hi trobes àvies, sinó hipsters idiotitzats que compren quinoa, estèvia i no sé quines merdes de llavors que diuen que et curen de l’estrès. La polleria fa més pena que joia, però encara aguanta, com la botiga de discos, que, miraculosament, segueix dempeus assetjada per boutiques de dissenyadores d’autor. Jo ja no visc al barri: després de dos anys de mobbing van aconseguir fer-nos-en fora. La meva família tampoc. Després de noranta anys vivint al mateix pis de lloguer, generació rere generació, també en van haver de marxar fa uns quants mesos. Expulsats de casa seva. Quina merda. Quanta misèria.

Aquell trosset de barri, el meu barri, ja només resta a la memòria. Era la Barcelona del subaltern, del tapisser, l’esmolet, la venedora d’alls i la botigueta. S’ho han carregat tot, o pràcticament tot, fent de la ciutat un aparador per als turistes, foragitant el jovent, els menestrals, el ric i únic teixit comercial…; en definitiva, el seu encant. Han convertit la gallina dels ous d’or en una franquícia d’un milió i mig d’habitants, paradís d’hotelers i camorres internacionals. Li han arrencat l’essència i n’han espremut el suc, que es ven a preu d’or a l’entrada de la Boqueria. Trenta-dos anys de governs d’esquerres (sic) i poc més de tres d’alcaldia conservadora han eliminat quasi tot rastre d’aquella infància. Gentrificació elevada al quadrat. És la Barcelona del Fòrum de les Cultures, la de la “millor botiga del món” i el maleït «living in Barcelona style».

És per això que em costa molt d’entendre com es pot confluir, com si res no hagués passat, amb qui també fou el teu botxí. Guanyem? Sí, si us plau; segurament és molt necessari, però fem-ho bé, no sigui cas que pel camí ens hi deixem la memòria, la dignitat i de passada la raó.

 

Article publicat originàriament a Crític el juliol de 2014.

Leer más ...

Somatemps, la força de xoc de l'espanyolisme a Catalunya

  • Publicado en Blog

El dia 10 d'octubre es publicava a Nació Digital l'article L'espanyolisme diví que ve d'on sempre, obra de Bernat Ferrer i Jordi Borràs. El text que teniu a continuació és complementari al text citat i pretén donar més dades sobre Somatemps, una de les organitzacions estudiades.

El think tank unionista

Darrere d'aquest joc de paraules entre «hi som a temps» (d'aturar l'independentisme) i el sometent català (organització paramilitar d'autodefensa civil), s'hi amaga una entitat constituïda a la vila de Santpedor (poble natal del president fundador, Josep Ramon Bosch) a les acaballes de 2013. L'associació es defineixen com «una agrupació de persones d’origen social i ideològic divers, però que comparteixen una mateixa preocupació: la manipulació de la història de Catalunya amb finalitats polítiques». Entre les seves funcions hi destaca «la vocació d’aportar elements sòlids de pensament i reflexió històrica per redescobrir la catalanitat hispànica, que trenqui el discurs maniqueu del secessionisme».

Concentració de Somatemps davant del Parlament. A l'esquerra, el regidor de PxC Alberto Sánchez, a la seva dreta Javier Barraycoa

Somatemps neix amb intenció d'esdevenir el think tank del nacionalisme espanyol a Catalunya i reuneix entre els seus impulsors i membres destacats, personalitats i acadèmics diversos, entre els quals hi destaca el president de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, els professors de la Universitat Abat Oliba-CEU, Javier Barraycoa i Jordi Cabanes (suposat president de l'associació) o el també historiador i biòleg Josep Alsina que n'és el vicepresident i que ha fet les funcions de portaveu de l'entitat en nombroses ocasions. Des de principis de 2014 han realitzat diversos actes entre els que destaquen la concentració feta davant de TV3 —per denunciar la «deriva secessionista» de la televisió catalana—, la protesta a les portes del simposi «Espanya contra Catalunya», i la concentració feta aquest juliol a les portes de la seu de CiU a Barcelona per denunciar «la casta nacionalista de Catalunya representada per la família Pujol» i també la concentració del 26 de setembre d'enguany a les portes del Parlament durant la compareixença de l'expresident Pujol a la cambra catalana. A més cal ressaltar l'acte fundacional de Somatemps que es va fer el passat abril al monestir de Poblet i el congrés de «Catalanitat Hispànica» realitzat a Ripoll durant el mes de juliol i l'últim acte on se'ls ha pogut veure fa molts pocs dies: la manifestació que va desembocar a l'acte principal del 12 d'octubre d'enguany organitzada per Societat Civil Catalana. Subjectant la pancarta de la capçalera d'aquesta manifestació hi havia, per exemple, Robert Hernando (Secretari General de PxC), Victoria Álvarez (ex parella de Jodi Pujol Ferrussola), Santiago Abascal (dirigent de VOX), Francisco Caja (president de Convivencia Cívica Catalana) i Josep Alsina Calvés (vicepresident de Somatemps).

Qui hi ha darrere Somatemps?

L'entitat Somatemps va ser creada el novembre de 2013, però no va es va inscriure al registre d'Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya fins el 2 de gener de 2014, sis mesos i mig abans que Societat Civil Catalana s'inscribís al mateix registre. De la primera reunió celebrada a Santpedor se'n coneix part de la llista de convidats i si més no, la procedència política d'aquests: Ciutadans (C's), Partit Popular Català (PPC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Unión Progreso y Democracia (UPyD), Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Plataforma per Catalunya (PxC) i Movimiento Social Republicano (MSR), representada per qui llavors era el seu secretari general, Juan Antonio Llopart. Es coneix que entre els convidats a la reunió hi havia gent sense militància política prèvia, vells militants comunistes i també carlistes. Fa uns mesos va saltar a la palestra gràcies a un article del periodista Andreu Barnils, la relació del professor de l'Abat Oliba Javier Barraycoa amb la Comunión Tradicionalista Carlista (CTC). De fet, Barraycoa és Conseller Nacional del partit i Secretari de la junta regional de l'organització a Catalunya. Se'l pot veure en una fotografia (en primer pla, el segon per la dreta just davant de la creu) feta just després que el partit homenatgés els requetès de Nostra Senyora de Montserrat que van lluitar al bàndol franquista durant la Guerra Civil. Andreu Barnils també va posar al descobert un acte del partit ultradretà Democràcia Nacional (formació que va néixer de les cendres de l'organització neonazi CEDADE) fet a Castelló de la Plana on Barraycoa va presentar el seu llibre Cataluña Hispana en un sobri acte enregistrat en vídeo que va començar, per cert, amb un escrupolós minut de silenci als combatents caiguts de la Divivisión Azul, les tropes franquistes que van lluitar al front rus amb l'exèrcit nazi d'Adolf Hitler.

De Josep Ramon Bosch i Codina se'n sap ben poca cosa. Membre d'una coneguda família franquista de Santpedor i fill de José María Bosch Espinet, un activista de Fuerza Nueva (FN), amic personal de Blas Piñar, i candidat a les llistes del partit l'any 1980. En Bosch Espinet també era el responsable d'organitzar les misses en memòria de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera a Santpedor fins l'any 2005, quan el canvi de mossèn va posar punt i final a aquesta lamentable pràctica. Del seu fill però, no es té constància de cap altra militància que la que va tenir al PPC, sector Nebrerista, fins que se'l va convidar a marxar. De fet, Josep Ramon Bosch m'assegurava en una entrevista enregistrada aquest juliol que tot i que va ser un dels impulsors de Somatemps, feia mesos que n'havia deixat la presidència i que ja no tenia cap mena de relació amb l'associació. Del suposat President actual, el també professor de l'Abat Oliba, Jordi Cabanes, pràcticament no se'n coneix res més enllà de la seva activitat acadèmica, tot i que de fet, curiosament, qui té més rellevància pública dins de l'associació no és el seu president sinó Josep Alsina Calvés, el vicepresident de l'entitat.

Josep Alsina Calvés: un ultra de la vella guàrdia

El nom de Josep Alsina Calvés va posar els pèls de punta a l'Eudald: «En Pep Alsina era una persona extremadament violenta. Sempre atacava en grup, ell i en Joan Bosch (Joan Josep Bosch Tàpies) n'eren els líders, tots dos anaven armats, a cara descoberta, no tenien por de res perquè gaudien d'una impunitat absoluta. De fet aquell dia tos dos portaven pistola i la resta duien garrots. Jo en aquella època militava al PSUC, com molts dels companys de la facultat. Sempre ens quedàvem al pati de ciències, era el nostre lloc de reunió. O bé estàvem penjant cartells o bé discutiem de política. Aquell dia el recordo com si fos ara, van entrar «repartint» i arrencant cartells. Llavors vaig sentir els crits d'una noia, que des del segon pis l'havien penjat cap per avall agafant-la pels turmells m'entre l'amenaçaven de tirar-la dalt a baix. La gent s'escapava com podia, se sentien crits, cops... vaig passar molta por. De fet, el seu grup era habitual a la Universitat de Barcelona, també es passejaven per la rambla a repartir bufetades, anaven amb pistoles, navalles, pals i cadenes, no tenien miraments. Jo els havia vist apallissar companys i requisar-los els documents d'identitat, tenia terroritzada a molta gent. Estava convençut que després de l'episodi del pati de ciències l'havien expulsat de la universitat, de fet no se'l va veure més després d'allò. Però va resultar que l'expulsió sembla que no es va produir mai. Suposo que el fet que el seu pare fos catedràtic de la UB hi va tenir alguna cosa a veure... m'agradaria saber què hi surt al seu expedient universitari.»

Josep Alsina parlant amb la premsa durant la concentració davant de la seu de CiU d'aquest juliol.Josep Alsina parlant amb la premsa durant la concentració davant de la seu de CiU d'aquest juliol.

«Eudald» és el pseudònim d'un antic company d'estudis de Josep Alsina Calvés, que, casualitats de la vida, també va néixer a Ripoll. Tot i que han passat 37 anys d'aquells fets, l'Eudald prefereix romandre a l'anonimat. «Tinc família jo, i aquesta gent estan molt sonats» diu amb la veu mig tremolosa. Quasi quatre dècades després i encara porta la por al cos. Aquest episodi de 1977, narrat des d'una altre punt de vista, el recull Andreu Mayayo al llibre Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. Ensenyament, cultura, justícia. Volum VI-VII, que es pot trobar parcialment publicat a la xarxa. El llibre també descriu Josep Alsina com un militant ultradretà molt actiu i que en aquells temps exercia com a mà dreta de Joan Josep Bosch Tàpies, un dels ultres condemnats per l'atemptat contra la redacció de la revista El Papus, on hi va morir una persona. Cas, el de la revista El Papus —i la implicació de Bosch Tàpies, acusat de transportar la dinamita que va causar l'explosió—, àmpliament investigat i documentat pel periodista de capçalera Xavier Vinader.

Les primeres passes polítiques d'Alsina les trobem al Partido Español Nacional Socialista (PENS), una organització neonazi creada a Barcelona l'any 1970 i que tot i moure's en la clandestinitat, va tenir forts vincles amb el Servício Central de Documentación (SECED), fins al punt que aquesta organització dels serveis secrets franquistes va pagar un local i la possibilitat d'imprimir, de franc, grans tiratges de propaganda nacionalsocialista. El PENS, una de les dues organitzacions neonazis del moment, juntament amb el Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), es diferenciava d'aquesta última per un major activisme, especialment durant la seva última època, fins al punt, d'incloure-hi accions armades: atemptats contra llibreries, sales de cinema i teatre o distribuïdores de llibres i editorials. Va ser rellevant la reestructuració organitzativa feta a partir de les directrius del líder neofeixista italià Stefano della Chiae, cap d'Avanguardia Nazionale (AN), i que van dur a la pràctica els llavors dirigents del PENS Ernesto Milà i Enrique Molina, convertint el PENS en una organització que tot i comptar amb unes poques desenes de militants, gaudia d'una estructura dividida amb sectorials que li va permetre créixer quantitativament i qualitativa. Stefano della Chiae va ser un dels màxims responsables de l'entramat ultradretà a nivell mundial durant els anys 70 i 80.

Tal va ser la implicació de Josep Alsina amb el PENS, que va ser una de les dues persones (juntament amb Ernesto Milà) que va relatar la història d'aquesta organització per tal de reconstruir-ne els fets al llibre Ultracatalunya, de Xavier Casals. De fet, gràcies a l'existència d'aquest llibre es té constància que després de la dissolució del PENS, Josep Alsina ingressà, juntament amb Ernesto Milà i altres militants a Fuerza Nueva (FN), l'organització liderada pel notari Blas Piñar. Tamé se'l va relacionar amb els Grupos de Acción Sindicalista (GAS), extrem que ell va negar, com també va negar haver militat al PENS, amb una sèrie de cartes creuades publicades a la revista El Ripollès durant l'any 1981 (El Ripollès, números 117, 118 i 119). No deixa de ser curiós però, que tot i amenaçar de querellar-se contra els que l'acusaven de pertànyer a aquests grups, ell mateix reconeixia, 25 anys després i a les pàgines del llibre Ultracatalunya, la seva militància al PENS.

El currículum polític d'Alsina és llarg i dispers, tant se'l pot trobar al PENS, com al número 15 de la llista electoral de Fuerza Nueva per Barcelona a les eleccions generals de 1982, escrivint articles per la publicació Tribuna de Europa des de mitjans dels anys 90, quan depenia de la formació neonazi Alternativa Europea (AN) fins a l'actualitat, vinculada al MSR i més recentment al partit de nova creació, Soberanía y Libertad (SyL).

Des de principis de la dècada del 2000 fins a l'actualitat, Josep Alsina Calvés ha ressaltat per transitar a l'entorn més intel·lectual i avantguardista de l'extrema dreta estatal, que sens dubte, s'ubica a Catalunya. Així doncs, tant se'l pot trobar escrivint articles a la publicació digital Tribuna de Europa o dirigint la revista Nihil Obstat, editada per Ediciones Nueva República. Cal recordar que Ediciones Nueva República és propietat de l'històric dirigent del MSR Juan Antonio Llopart, el qual va ser jutjat i condemnat a dos anys i mig de presó, però finalment absolt, pel cas de la Llibreria Kalki - Círculo de Estudios Indoeuropeos (CEI) - Ediciones Nueva República, on el fiscal acusava a Llopart i als altres tres imputats per un delicte continuat d'idees genocides, associació il·lícita i delicte contra l'exercici dels drets fonamentals per editar, publicar i distribuir milers de llibres d'ideologia nazi.

Juan Antonio Llopart durant un míting del MSR el 12 d'octubre de 2010 a Barcelona.Juan Antonio Llopart durant un míting del MSR el 12 d'octubre de 2010 a Barcelona.

Alsina també ha realitzat formacions, en diferents ocasions, pel partit ultrdadretà MSR —el eferent d'Alba Daurada a l'Estat espanyol— del qual el mateix Juan Antonio Llopart en va ser secretari general fins al trencament d'aquesta organització, que es va conèixer a finals d'agost d'aquest any. Actualment, Juan Antonio Llopart i d'altres exmilitants del MSR, han creat la recent organització SyL, de la qual sen sap ben poca cosa més enllà que els seus objectius immediats són preparar el seu congrés constituent i encetar una campanya antiindependentista de cara a la consulta del 9 de novembre. De fet la seva primera aparició pública va ser a Tarragona durant l'acte que Societat Civil Catalana va organitzar el passat 11 de setembre. Curiosament, la crònica d'aquest acte que hi ha penjada a la web de SyL, la rematen manifestant el seu suport incondicional a Somatemps. Cal remarcar que Josep Alsina també ha seguit els passos de Llopart: s'ha desvinculat públicament del MSR i ha manifestat el seu suport a SyL a través d'un article publicat fa pocs dies a Tribuna de Europa titulat «Aportaciones a la línea política de Soberanía y Libertad».

Avui en dia Josep Alsina i Calvés, catedràtic de biologia i geologia, vicepresident de Somatemps i el mateix individu que entrava armat a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, exerceix de professor de ciències en un institut públic de Nou Barris.

Somatemps, baluard de l'extrema dreta

Agents dels Mossos d'Esquadra identifiquen Alejandro Fernández després d'intentar agredir-me durant una concentració de Somatemps..Amb aquests antecedents no és d'estranyar doncs, que el nucli dur de Somatemps estigui format per destacats ultres de les diferents famílies de l'extrema dreta catalana. Als pocs actes que ha convocat s'hi ha pogut veure dirigents i militants del MSR, PxC, SyL, VOX, Democracia Nacional (DN), Falange Española de las JONS (FE-JONS), però també de C's, PP i responsables de Societat Civil Catalana. De fet, a les seves últimes convocatòries, la concentració d'aquest juliol contra «la casta nacionalista de Catalunya representada per la família Pujol» i la que es va fer a les portes del Parlament el 26 de setembre coïncidint amb la compareixença de l'expresident Pujol, s'hi van aplegar nombrosos militants d'aquestes formacions. A la primera concentració s'hi van aplegar destacats dirigents i militants històrics, com per exemple Josep Alsina Calvés que aquell dia i com de costum exercia de portaveu de Somatemps, Robert Hernando (secretari general de PxC), Alberto Sánchez (regidor de PxC a l'Hospitalet i fundador del Casal Tramuntana), Alejandro Fernández (ex militant de l'MSR, PxC i fundador del Casal Tramuntana) que aquell dia lluïa sense complexos el tatuatge amb el logotip d'Alba Daurada, Ariadna Hernández (coordinadora de VOX a la demarcació de Barcelona), Carlos Oliva (ex vicepresident de les Joventuts Identitàries de PxC), Ramón Cuadrado Carvajal (destacat militant de la ja dissolta organització Moviment Patriòtic Català [MPC] i condemnat a 6 anys de presó per col·locar una olla a pressió farcida de cloratita en un carrer djacent a les Cotxeres de Sants, on se celebrava concert alternatiu l'any 2001), M. Ángel Chiquillo i Joan Garriga (tots dos membres de l'executiva de PxC), Carlos Francisoud (alcaldable de PxC a Badalona i el màxim responsable de l'organització armada ja extinta Milícia Catalana, condemnat a 8 anys i mig de presó per associació il·lícita i atemptat l'any 1997). A l'acte també hi havia militants de base de Falange Española de las JONS, de Ciutadans, Democracia Nacional i el responsable de d'assumptes econòmics de Societat Civil Catalana, el professor d'economia de la UAB Ferran Brunet. A la segona concentració, la del passat 26 de setembre, a més d'una nodrida part d'alguns ultres que ja van assistir a la convocatòria davant de la seu de CDC, també s'hi va poder veure Javier Barraycoa, nombrosos militants i dirigents de PxC (aquest partir també convocava la concentració) i fins i tot el cabdill de Frente x España (FxE), David Castillo, organització que pocs dies abans havia estat notícia per fer una crida a «armar-se» i anar al Parlament el dia de l'aprovació de la Llei de Consultes.

Carlos Oliva i Ramón Cuadrado Carvajal en una concentració de Somatemps. Carlos Oliva i Ramón Cuadrado Carvajal en una concentració de Somatemps.

De l'embrió de l'espanyolisme civil a la força de xoc de l'espanyolisme

El més sorprenent de tot, deixant de banda l'alta densitat d'ultradretans a l'entorn de Somatemps, és que a la seva junta directiva no hi consta, legalment, cap dels dos noms que reivindica com a dirigents de l'entitat (Jordi Cabanes president i Josep Alsina vicepresident ) ja que segons fonts consultades, al registre de la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya hi consta com a president de l'associació Josep Ramon Bosch. És a dir, que el president de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, també presideix l'associació Somatemps tot i que en una entrevista que em va concedir el passat 31 de juliol, va declarar que feia sis mesos que no tenia cap mena de relació ni orgànica ni associativa amb l'associació. També és destacable que una de les altres tres persones que formen part de la junta directiva actual de Somatemps és un actiu militant de C's de la Catalunya central.

Un altre detall a tenir en compte i que va avançar el periodista Xavier Rius Sant, és que de les reunions que Somatemps va fer amb la delegada del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, se'n va desprendre la idea que calia bastir una associació que encapçalés el discurs antiindependentista i que sigués prou àmplia com per encabir totes les sensibilitats, per la qual cosa era necessari restar protagonisme a la ultradreta. Sembla ser doncs, que la pròpia delegada del Govern és qui va esperonar als representants de Somatemps per crear el que avui en dia és l'entitat més sòlida que aglutina el front espanyolista a Catalunya: Societat Civil Catalana. De fet, segons altres fonts, Llanos de Luna, sabedora de la importància del moment polític actual, feia aquesta crida a totes les visites afins que l'anaven a veure per temes similars. Durant l'entrevista realitzada a Josep Ramon Bosch, aquest va reconèixer l'existència d'aquestes reunions i també haver-hi assistit. Tanmateix però, va negar rotundament l'extrem que apunta Xavier Rius Sant. De fet, segons explica a la mateixa entrevista, Societat Civil Catalana neix arrel de que diferents persones de l'entorn «nacionalista» i properes a Convergència i Unió es posen en contacte amb ell i amb Joaquim Coll (militant del PSC), que fins llavors no es coneixien entre ells, i és llavors quan es plantegen la necessitat de crear «un moviment absolutament transversal» i que mesos després acabaria quallant amb el nom de Societat Civil Catalana.

Josep Ramon Bosch, president de Societat Civil Catalana i de Somatemps. Josep Ramon Bosch, president de Societat Civil Catalana i de Somatemps.

Tot i negar insistentment i reiterades vegades vincles entre Somatemps i Societat Civil Catalana, una entrevista a Radio Intereconomía Cataluña a Josep Alsina Calvés contradiu, en part, la versió de Bosch. En aquesta entrevista, Alsina, que parla en nom de Somatemps i com a membre impulsor de Societat Civil Catalana, explica què és aquesta nova formació, quan just en aquell moment —un mes abans de la seva presentació— encara s'estava gestant. Alsina defineix aquesta organització com una «federació d'associacions» entre les quals, entre d'altres, Somatemps també en forma part i n'és una de les impulsores. De fet, Bosch també apuntava aquest confluència d'organitzacions, però va deixar molt clar que Josep Alsina no tenia res a veure amb Societat Civil Catalana. Sobta però, que si no tenia res a veure amb Societat Civil Catalana fos ell qui expliqués què era la nova associació a un mitja de comunicació com Radio Intereconomía Cataluña. També cal remarcar que Javier Barraycoa és un dels altres vincles entre les dues associacions ja que des de la mateixa Somatemps se l'ha presentat com un dels portaveus de l'associació i des de Societat Civil Catalana se l'ha reconegut com un dels seus impulsors i homes forts. Tant és així que just un dia abans de la presentació de SCC, escrivia un extens article a El Mundo explicant-ne les seves bases ideològiques.

Queda palès doncs, que tot i que són dues associacions diferents que neixen amb pocs mesos de diferència, la influència dels homes forts de Somatemps dins de Societat Civil Catalana és evident, comparteixen militants, simpatitzants i historiadors de referència. Somatemps és part impulsora i integrant de Societat Civil Catalana, i de fet, que no se'ns passi per alt un detall important: totes dues associacions les presideix un sol home, Josep Ramon Bosch i Codina. Quina és la diferencia, doncs?, Societat Civil Catalana ha aconseguit tenir una considerable quota mediàtica, així com prou fons econòmics com per organitzar actes com el de l'11 de setembre a Tarragona (pressupostat amb 100.000€) i el 12 d'octubre a Barcelona, cosa que Somatemps no ha fet tot i també sumar-s'hi. Així mateix, SCC ha difós una idea de transversalitat —incorporant a Joaquim Coll i altres persones de l’entorn del PSC— que Somatemps no ha pogut assolir —tot i els intents— en publicar-se la ideologia ultra d’alguns dels seus membres. El que sembla clar però, després d'evidenciar un notable activisme al carrer d'aquest suposat grup historicista, és que Somatemps ha realitzat aquelles manifestacions més compromeses que per algun motiu Societat Civil Catalana no ha convocat, esdevenint així, la força de xoc de l'espanyolisme a Catalunya.

Leer más ...
Suscribirse a este canal RSS