El record més ben guardat

  • Publicat a Blog

Article publicat originalment a Crític el passat mes de novembre.

Dels records, conseqüències i lliçons que n’he pogut treure de la consulta sobre la independència del 9 de novembre no em quedaré amb l’exemplar organització popular. Ni amb la parella d’avis de vora 90 anys, que amb el fred tallant de les 7 del matí ja esperaven davant de l’escola per si calia bloquejar-ne l’entrada, amb tota la dignitat d’aquells que van veure entrar les tropes feixistes el 1939 i que aquell matí estaven disposats a plantar cara a qui fos. Ni dels milers de quilòmetres recorreguts, les llargues cues i les hores d’espera que alguns van haver de fer per ser partícips d’aquella «costellada». Ni tan sols les llàgrimes de la gent que dipositava el cor i l’esperança en aquella capsa de cartó.

De les conseqüències d’aquell diumenge de novembre no em quedaré amb els més de 800 mitjans de comunicació d’arreu del món que van recórrer el país de dalt a baix i que passaven crònica a tota màquina des del Centre Internacional de Premsa. Tampoc em quedaré amb la mirada atònita d’aquells corresponsals alemanys que van haver de viure les escenes dantesques d’una manifestació nazifeixista davant de la Delegació del Govern de Barcelona. Ni amb aquell falangista, vestit amb la camisa blava que va fer vessar tanta sang, fent onejat la bandera de l’horror mentre a dos metres de la cara em cridava «Borràs, hijo puta, te vamos a quemar vivo». No em quedaré amb els ulls impotents d’aquella colla de troglodites nostàlgics que tenen més coll a vall que alguns de nosaltres que ens n’anem, que han perdut aquesta guerra i que ara només els hi queda muntar el numeret perquè quan tornin a la seva terra els obsequiïn amb quatre copets a l’espatlla i els hi diguin que molt bé, que són uns patriotes molt valents.

Tampoc em quedaré amb el desembarcament policial i militar —guaita, quina casualitat— que duran els dies anteriors a la consulta es va deixar veure per diferents indrets del país. Ni amb l’operari de la benzinera de Tona que quan va arribar el comboi de l’exèrcit a omplir els dipòsits els hi va dir que no quedava gasoil. Ni amb l’operari de l’altra benzinera de Tona que també els hi va dir el mateix deixant-los tirats durant hores amb un pam de nas a peu de carretera. Tampoc em quedaré amb els agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional que em vaig trobar, vestits d’uniforme i en horari laboral, visitant una fragata de l’armada espanyola amarrada al port de Barcelona. No em quedaré amb la plataforma llançadora de 48 míssils que duia incorporada, ni amb el canó de proa amb un abast de més de 25 quilòmetres que apuntava direcció Montserrat.

No em quedaré ni tan sols amb l’atac informàtic que de manera brutal i coordinada van patir les webs de l’AMI, l’ANC, Òmnium Cultural i especialment el servidor gencat.cat, comprometent seriosament fins i tot el Servei d’Emergències Mèdiques. Tal va ser l’abast de l’ofensiva que el 90% del trànsit a internet causat per atacs informàtics a l'Estat es va concentrar contra els servidors de la Generalitat. Tampoc em quedaré amb el bloqueig dels telèfons de membres de l’ANC que durant hores van rebre allaus de trucades de números desconeguts. No em quedaré amb els cadells del feixisme que van segellar panys amb silicona, o els desgraciats que tot lluint insígnies de la División Azul van entrar violentament per arrencar urnes a un institut de Girona però que no comptaven topar-se amb un equip de rugbi que els esperava amb els braços oberts.

El record més ben guardat d’aquest 9-N serà per les 104.772 persones que van votar NO a la independència. Ho van fer malgrat boicots, menyspreus i dictats totalitaris de l’unionisme ranci que reposa el seu honorable cul als escons del parlament d’aquí i d’allà. Van votar malgrat l’amenaça de la caspa nauseabunda de la ultradreta i les denúncies histèriques d’aquells que es fan dir Societat Civil Catalana però que són la voz de su amo, de qui paga vaja, que ja ho diu la dita, que Roma no paga traïdors, amics meus. Van votar sabent que el seu acte era la derrota de l’Estat com el coneixem avui en dia. Van votar, fins i tot amb banderes espanyoles lligades al coll i samarretes de la Guàrdia Civil tot i que els seus partits els hi van negar la campanya, perquè van preferir atiar a la por i al boicot que entrar al joc democràtic. Aquestes 104.772 persones, un 4’54% del total dels vots, són l’expressió més gran que ha vist l’unionisme a Catalunya durant els anys d’aquest «Procés». Ni tan sols sumant les xifres d’assistència de totes les manifestacions espanyolistes que hi ha hagut des del 12 d’octubre de 2012, s’albira la xifra de les 104.775 persones que van votar NO amb tota la naturalitat del món. Aquests votants, que mereixen el més gran dels respectes, van acudir a les urnes donant la millor lliçó a un estat terminal que com un gran tigre de paper trontolla només d’ensumar les urnes de cartró.

El dia 9 de novembre de 2014 passarà a la història per ser el dia en que molts catalans van enterrar la por, votessin el que votessin. Aquell dia va morir la cabra de la Legión i a la làpida hi van escriure com a epitafi el «muera la inteligencia» de Millán-Atray. Vostès, amos i senyors d’Espanya, algú els hi hauria de dir que tenen un problema i aquest problema es diu 4,54%.

Llegir més ...

Barcelona subalterna

  • Publicat a Blog

Baixant de la plaça de la Revolució, el vaig veure allà plantat, just en una de les cantonades de la plaça —ara en diuen el mercat—, amb aquella Vespa atrotinada, esmolant ganivets com havia fet tota la vida, amb una traça sàvia i pausada i l’anar i venir d’espurnes delicades de fressa singular. Ja teníem les maletes fetes i data per marxar. Finalment havíem perdut la partida. Aquesta deu ser una de les últimes fotos que vaig fer abans de marxar de la ciutat.

La magnètica cantarella del xiulet de l’esmolet em transportà, de cop, més de vint anys enrere: em vaig veure a mi, de menut, baixant l’escala de casa, més llarga que un dia sense pa, amb el cabàs carregat d’envasos. Deia bon dia a la Carmeta, la portera —que era com de la família i que ens va mig criar de menuts mentre els pares treballaven— i enfilava cap al colmado del senyor Manel. De camí saludava a corre-cuita l’avi, que feia el cafè al Tupinamba, i a pocs metres la iaia, que gesticulava rere el taulell de la botiga atenent una senyora. Per aquella estreta vorera de la travessera de Gràcia t’hi podies trobar de tot: la cua del graner, la de la polleria, la venedora de cupons i el butanero fent repicar el martell. L’ocelleria, amb aquella olor inconfusible de gra i merda de conill, la botiga de plats i olles, l’antiquari, el drapaire que també es feia dir antiquari però que no ho era i el barber, amb aquella butaca en forma de cavall per fer-hi seure la canalla. L’herbolari sempre era ple, i la botiga de discos arrebossava de grenyuts amb el walkman endollat. La botiga de joguines del Toni, però, mereixia parada i fonda: sempre hi badava més del compte.

Per fi arribava al colmado. El senyor Manel jeia a la cadira amb el pes dels anys i la fatiga als ulls; son fill atenia amb aquella bata grisa que abans portaven els botiguers. Buidava el cabàs d’envasos i em preguntava què havia de menester: Els refrescos, el Vichy, un quilo d’arròs, tomàquet fregit i mitja lliura de formatge ratllat, que amb una calma desesperant molia manualment amb una màquina antediluviana que tenia collada al taulell. Un cop acabada l’operació, i pensant que no el veia ningú, escurava tots els racons del molinet per aprofitar-ne fins a l’última engruna amb aquella ungla del dit petit que tenia la mida d’un musclo zebrat. Pasolini s’hi hauria quedat curt.

Ja ho teníem tot, doncs; m’ho apuntava a la nota i la mare ja s’encarregava de passar comptes a final de setmana. Adéu, passi-ho bé, senyor Manel, i apa, de tornada arrossegava el cabàs ple fins a casa. Aprofitava el viatge i baixava fins a cal Navarro per comprar-hi la bombeta que el pare m’havia demanat. De pujada passava pel quiosc, per l’estanc i pel forn: l’Avui, el cartró de Ducados per a la mare i el de Bisonte per al pare i un pagès de mig sense tallar, i tot plegat repetint la lletania del “m’ho apuntes, que ja passarà la mare”. Ara sí, ja ho tenia tot; tocava pujar aquella escala infernal de 99 esglaons i desar el cabàs sobre el marbre de la cuina. Sortir de casa amb el cistell i la butxaca buides i tornar-lo ple, tot i que la butxaca seguia buida. Impensable avui en dia.

De tot allò, ben poc en queda: en Navarro ja no ven bombetes ni aquells estris de cuina que només trobaves allà. Un maleït càncer se’l va emportar i la botiga ara és una franquícia de no sé quina marca de roba. El colmado del senyor Manel va abaixar la persiana per sempre més i el local que l’ocupava ha canviat cinc vegades de mans en deu anys. Ja quasi ningú no t’entén quan demanes mitja lliura de formatge, quina ràbia. La botiga del Toni, el barber, el quiosc, l’estanc i la botiga dels avis també han desaparegut. El propietari de la finca els va fotre al carrer d’una puntada al cul per posar-hi un negoci de veritat: un Zara que ocupa centenars de metres quadrats i que lliga els gossos amb llonganisses. A la cua del graner i l’herbolari ja quasi no t’hi trobes àvies, sinó hipsters idiotitzats que compren quinoa, estèvia i no sé quines merdes de llavors que diuen que et curen de l’estrès. La polleria fa més pena que joia, però encara aguanta, com la botiga de discos, que, miraculosament, segueix dempeus assetjada per boutiques de dissenyadores d’autor. Jo ja no visc al barri: després de dos anys de mobbing van aconseguir fer-nos-en fora. La meva família tampoc. Després de noranta anys vivint al mateix pis de lloguer, generació rere generació, també en van haver de marxar fa uns quants mesos. Expulsats de casa seva. Quina merda. Quanta misèria.

Aquell trosset de barri, el meu barri, ja només resta a la memòria. Era la Barcelona del subaltern, del tapisser, l’esmolet, la venedora d’alls i la botigueta. S’ho han carregat tot, o pràcticament tot, fent de la ciutat un aparador per als turistes, foragitant el jovent, els menestrals, el ric i únic teixit comercial…; en definitiva, el seu encant. Han convertit la gallina dels ous d’or en una franquícia d’un milió i mig d’habitants, paradís d’hotelers i camorres internacionals. Li han arrencat l’essència i n’han espremut el suc, que es ven a preu d’or a l’entrada de la Boqueria. Trenta-dos anys de governs d’esquerres (sic) i poc més de tres d’alcaldia conservadora han eliminat quasi tot rastre d’aquella infància. Gentrificació elevada al quadrat. És la Barcelona del Fòrum de les Cultures, la de la “millor botiga del món” i el maleït «living in Barcelona style».

És per això que em costa molt d’entendre com es pot confluir, com si res no hagués passat, amb qui també fou el teu botxí. Guanyem? Sí, si us plau; segurament és molt necessari, però fem-ho bé, no sigui cas que pel camí ens hi deixem la memòria, la dignitat i de passada la raó.

 

Article publicat originàriament a Crític el juliol de 2014.

Llegir més ...
Subscripció a aquest canal RSS