Blog

El record més ben guardat

  • Publicat a Blog

Article publicat originalment a Crític el passat mes de novembre.

Dels records, conseqüències i lliçons que n’he pogut treure de la consulta sobre la independència del 9 de novembre no em quedaré amb l’exemplar organització popular. Ni amb la parella d’avis de vora 90 anys, que amb el fred tallant de les 7 del matí ja esperaven davant de l’escola per si calia bloquejar-ne l’entrada, amb tota la dignitat d’aquells que van veure entrar les tropes feixistes el 1939 i que aquell matí estaven disposats a plantar cara a qui fos. Ni dels milers de quilòmetres recorreguts, les llargues cues i les hores d’espera que alguns van haver de fer per ser partícips d’aquella «costellada». Ni tan sols les llàgrimes de la gent que dipositava el cor i l’esperança en aquella capsa de cartó.

De les conseqüències d’aquell diumenge de novembre no em quedaré amb els més de 800 mitjans de comunicació d’arreu del món que van recórrer el país de dalt a baix i que passaven crònica a tota màquina des del Centre Internacional de Premsa. Tampoc em quedaré amb la mirada atònita d’aquells corresponsals alemanys que van haver de viure les escenes dantesques d’una manifestació nazifeixista davant de la Delegació del Govern de Barcelona. Ni amb aquell falangista, vestit amb la camisa blava que va fer vessar tanta sang, fent onejat la bandera de l’horror mentre a dos metres de la cara em cridava «Borràs, hijo puta, te vamos a quemar vivo». No em quedaré amb els ulls impotents d’aquella colla de troglodites nostàlgics que tenen més coll a vall que alguns de nosaltres que ens n’anem, que han perdut aquesta guerra i que ara només els hi queda muntar el numeret perquè quan tornin a la seva terra els obsequiïn amb quatre copets a l’espatlla i els hi diguin que molt bé, que són uns patriotes molt valents.

Tampoc em quedaré amb el desembarcament policial i militar —guaita, quina casualitat— que duran els dies anteriors a la consulta es va deixar veure per diferents indrets del país. Ni amb l’operari de la benzinera de Tona que quan va arribar el comboi de l’exèrcit a omplir els dipòsits els hi va dir que no quedava gasoil. Ni amb l’operari de l’altra benzinera de Tona que també els hi va dir el mateix deixant-los tirats durant hores amb un pam de nas a peu de carretera. Tampoc em quedaré amb els agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional que em vaig trobar, vestits d’uniforme i en horari laboral, visitant una fragata de l’armada espanyola amarrada al port de Barcelona. No em quedaré amb la plataforma llançadora de 48 míssils que duia incorporada, ni amb el canó de proa amb un abast de més de 25 quilòmetres que apuntava direcció Montserrat.

No em quedaré ni tan sols amb l’atac informàtic que de manera brutal i coordinada van patir les webs de l’AMI, l’ANC, Òmnium Cultural i especialment el servidor gencat.cat, comprometent seriosament fins i tot el Servei d’Emergències Mèdiques. Tal va ser l’abast de l’ofensiva que el 90% del trànsit a internet causat per atacs informàtics a l'Estat es va concentrar contra els servidors de la Generalitat. Tampoc em quedaré amb el bloqueig dels telèfons de membres de l’ANC que durant hores van rebre allaus de trucades de números desconeguts. No em quedaré amb els cadells del feixisme que van segellar panys amb silicona, o els desgraciats que tot lluint insígnies de la División Azul van entrar violentament per arrencar urnes a un institut de Girona però que no comptaven topar-se amb un equip de rugbi que els esperava amb els braços oberts.

El record més ben guardat d’aquest 9-N serà per les 104.772 persones que van votar NO a la independència. Ho van fer malgrat boicots, menyspreus i dictats totalitaris de l’unionisme ranci que reposa el seu honorable cul als escons del parlament d’aquí i d’allà. Van votar malgrat l’amenaça de la caspa nauseabunda de la ultradreta i les denúncies histèriques d’aquells que es fan dir Societat Civil Catalana però que són la voz de su amo, de qui paga vaja, que ja ho diu la dita, que Roma no paga traïdors, amics meus. Van votar sabent que el seu acte era la derrota de l’Estat com el coneixem avui en dia. Van votar, fins i tot amb banderes espanyoles lligades al coll i samarretes de la Guàrdia Civil tot i que els seus partits els hi van negar la campanya, perquè van preferir atiar a la por i al boicot que entrar al joc democràtic. Aquestes 104.772 persones, un 4’54% del total dels vots, són l’expressió més gran que ha vist l’unionisme a Catalunya durant els anys d’aquest «Procés». Ni tan sols sumant les xifres d’assistència de totes les manifestacions espanyolistes que hi ha hagut des del 12 d’octubre de 2012, s’albira la xifra de les 104.775 persones que van votar NO amb tota la naturalitat del món. Aquests votants, que mereixen el més gran dels respectes, van acudir a les urnes donant la millor lliçó a un estat terminal que com un gran tigre de paper trontolla només d’ensumar les urnes de cartró.

El dia 9 de novembre de 2014 passarà a la història per ser el dia en que molts catalans van enterrar la por, votessin el que votessin. Aquell dia va morir la cabra de la Legión i a la làpida hi van escriure com a epitafi el «muera la inteligencia» de Millán-Atray. Vostès, amos i senyors d’Espanya, algú els hi hauria de dir que tenen un problema i aquest problema es diu 4,54%.

Llegir més ...
Subscripció a aquest canal RSS