Barcelona subalterna

Baixant de la plaça de la Revolució, el vaig veure allà plantat, just en una de les cantonades de la plaça —ara en diuen el mercat—, amb aquella Vespa atrotinada, esmolant ganivets com havia fet tota la vida, amb una traça sàvia i pausada i l’anar i venir d’espurnes delicades de fressa singular. Ja teníem les maletes fetes i data per marxar. Finalment havíem perdut la partida. Aquesta deu ser una de les últimes fotos que vaig fer abans de marxar de la ciutat.

La magnètica cantarella del xiulet de l’esmolet em transportà, de cop, més de vint anys enrere: em vaig veure a mi, de menut, baixant l’escala de casa, més llarga que un dia sense pa, amb el cabàs carregat d’envasos. Deia bon dia a la Carmeta, la portera —que era com de la família i que ens va mig criar de menuts mentre els pares treballaven— i enfilava cap al colmado del senyor Manel. De camí saludava a corre-cuita l’avi, que feia el cafè al Tupinamba, i a pocs metres la iaia, que gesticulava rere el taulell de la botiga atenent una senyora. Per aquella estreta vorera de la travessera de Gràcia t’hi podies trobar de tot: la cua del graner, la de la polleria, la venedora de cupons i el butanero fent repicar el martell. L’ocelleria, amb aquella olor inconfusible de gra i merda de conill, la botiga de plats i olles, l’antiquari, el drapaire que també es feia dir antiquari però que no ho era i el barber, amb aquella butaca en forma de cavall per fer-hi seure la canalla. L’herbolari sempre era ple, i la botiga de discos arrebossava de grenyuts amb el walkman endollat. La botiga de joguines del Toni, però, mereixia parada i fonda: sempre hi badava més del compte.

Per fi arribava al colmado. El senyor Manel jeia a la cadira amb el pes dels anys i la fatiga als ulls; son fill atenia amb aquella bata grisa que abans portaven els botiguers. Buidava el cabàs d’envasos i em preguntava què havia de menester: Els refrescos, el Vichy, un quilo d’arròs, tomàquet fregit i mitja lliura de formatge ratllat, que amb una calma desesperant molia manualment amb una màquina antediluviana que tenia collada al taulell. Un cop acabada l’operació, i pensant que no el veia ningú, escurava tots els racons del molinet per aprofitar-ne fins a l’última engruna amb aquella ungla del dit petit que tenia la mida d’un musclo zebrat. Pasolini s’hi hauria quedat curt.

Ja ho teníem tot, doncs; m’ho apuntava a la nota i la mare ja s’encarregava de passar comptes a final de setmana. Adéu, passi-ho bé, senyor Manel, i apa, de tornada arrossegava el cabàs ple fins a casa. Aprofitava el viatge i baixava fins a cal Navarro per comprar-hi la bombeta que el pare m’havia demanat. De pujada passava pel quiosc, per l’estanc i pel forn: l’Avui, el cartró de Ducados per a la mare i el de Bisonte per al pare i un pagès de mig sense tallar, i tot plegat repetint la lletania del “m’ho apuntes, que ja passarà la mare”. Ara sí, ja ho tenia tot; tocava pujar aquella escala infernal de 99 esglaons i desar el cabàs sobre el marbre de la cuina. Sortir de casa amb el cistell i la butxaca buides i tornar-lo ple, tot i que la butxaca seguia buida. Impensable avui en dia.

De tot allò, ben poc en queda: en Navarro ja no ven bombetes ni aquells estris de cuina que només trobaves allà. Un maleït càncer se’l va emportar i la botiga ara és una franquícia de no sé quina marca de roba. El colmado del senyor Manel va abaixar la persiana per sempre més i el local que l’ocupava ha canviat cinc vegades de mans en deu anys. Ja quasi ningú no t’entén quan demanes mitja lliura de formatge, quina ràbia. La botiga del Toni, el barber, el quiosc, l’estanc i la botiga dels avis també han desaparegut. El propietari de la finca els va fotre al carrer d’una puntada al cul per posar-hi un negoci de veritat: un Zara que ocupa centenars de metres quadrats i que lliga els gossos amb llonganisses. A la cua del graner i l’herbolari ja quasi no t’hi trobes àvies, sinó hipsters idiotitzats que compren quinoa, estèvia i no sé quines merdes de llavors que diuen que et curen de l’estrès. La polleria fa més pena que joia, però encara aguanta, com la botiga de discos, que, miraculosament, segueix dempeus assetjada per boutiques de dissenyadores d’autor. Jo ja no visc al barri: després de dos anys de mobbing van aconseguir fer-nos-en fora. La meva família tampoc. Després de noranta anys vivint al mateix pis de lloguer, generació rere generació, també en van haver de marxar fa uns quants mesos. Expulsats de casa seva. Quina merda. Quanta misèria.

Aquell trosset de barri, el meu barri, ja només resta a la memòria. Era la Barcelona del subaltern, del tapisser, l’esmolet, la venedora d’alls i la botigueta. S’ho han carregat tot, o pràcticament tot, fent de la ciutat un aparador per als turistes, foragitant el jovent, els menestrals, el ric i únic teixit comercial…; en definitiva, el seu encant. Han convertit la gallina dels ous d’or en una franquícia d’un milió i mig d’habitants, paradís d’hotelers i camorres internacionals. Li han arrencat l’essència i n’han espremut el suc, que es ven a preu d’or a l’entrada de la Boqueria. Trenta-dos anys de governs d’esquerres (sic) i poc més de tres d’alcaldia conservadora han eliminat quasi tot rastre d’aquella infància. Gentrificació elevada al quadrat. És la Barcelona del Fòrum de les Cultures, la de la “millor botiga del món” i el maleït «living in Barcelona style».

És per això que em costa molt d’entendre com es pot confluir, com si res no hagués passat, amb qui també fou el teu botxí. Guanyem? Sí, si us plau; segurament és molt necessari, però fem-ho bé, no sigui cas que pel camí ens hi deixem la memòria, la dignitat i de passada la raó.

 

Article publicat originàriament a Crític el juliol de 2014.