Una víscera i dues til·les: la presentació de Societat Civil Catalana

El socialista Joaquim Coll il·luminat per una bandera no nacionalista de colors. El socialista Joaquim Coll il·luminat per una bandera no nacionalista de colors.

Des de la vorera Besòs del Paral·lel ja s’intueix una nebulosa espessa de gent. En apropar-me ho he pogut comprovar: centenars de persones intentant accedir a un Teatre Victòria que s’ha quedat petit per encabir tota la gentada que ha acudit a la cita no nacionalista. Entre el nombrós públic, d’una mitjana d’edat més aviat elevada, hi havia força gomina i aquella olor de perfum car que tot sovint pots sentir passejant per la Bonanova. Heus ací doncs, un públic més aviat poc heterogeni partint d’una ullada ràpida i l’instint que em diu que els assistents són més pròpis d’un míting de Ciutadans que no pas d’un del PP —és curiós com s’hi respira més ambient obrerista en un acte del partit de Sánchez Camacho, amb una barreja d’estrats socials prou evident, que no pas en un de C’s, on els joves d’ESADE amb sou pagat per La Caixa, representen força millor l’amalgama ciutadà que no pas l’exvotant socialista del Gornal o el Potosí—. Mentre cerco cares conegudes de cop em sobta un rostre, m’és familiar, però no aconsegueixo recordar de què el conec, ho tinc a la punta de la llengua però la memòria se’m resisteix… Així doncs, no tinc més remei que deixar de rumiar i entrar a platea abans que em quedi sense poder assistir a l’acte.

Un cop dins, la manca de llum i els anars i venirs d’uns organitzadors feliçment enèrgics m’impedeixen reconèixer a primer cop d’ull el qui fou delegat del Govern a Catalunya en època del mandat de Zapatero: el socialista Joan Rangel. La meva sorpresa però, dura poc: una munió de flaixos em fan girar el cap i la càmera per veure com la gent allarga la mà, petoneja i fins i tot es fa selfies amb un d’aquells joves engominats: és Santiago Abascal, secretari general de la nova formació ultradretana VOX, partit que proposa volatilitzar l’Estat de les autonomies com a solució a les aventures sedicioses.

L’acte es desenvolupa amb un metòdic i forçat bilingüisme només esverlat per la lectura d’uns textos per part d’una jove en un rudimentari aranès que ha hagut de fer notables esforços per llegir i pronunciar amb una mica de decència. Detall que no m’ha passat gens per alt, el de la llengua d’Oc, ja que han ben remarcat que la lectura del manifest fundacional de Societat Civil Catalana seria llegit per les tres llengües pròpies de Catalunya, el català, el castellà i l’aranès. Això em fa pensar en la trampa d’aquells que miren de falsejar la història i, fins i tot, la realitat —també des d’un pretès sobiranisme— parlant de les llengües pròpies de Catalunya, sense aclarir si ho fan des del punt de vista històric, sociològic o constitucional quan afirmen amb total vehemència que el castellà és tant pròpia com el català i l’aranès. Però vaja, això és mereix un altre apunt que potser farà posar les mans al cap a més d’un gurú de l’independentisme contemporani.

Mentre de manera obsessiva segueixo rumiant en aquell home que he vist a l’entrada del teatre i que no aconsegueixo recordar on carai l’he vist abans, l’acte ha eclosionat amb els parlaments dels seus tres mosqueters: Joaquim Coll, José Domingo i Josep Ramon Bosch, impulsors i cares públiques de l’associació espanyolista. Tant el video de presentació de l’entitat com els discursos de tots tres ha seguit el fil argumental de l’unionisme català més clàssic: la societat catalana realment no vol la independència, senzillament és que els independentistes fan més soroll,; Espanya no ens roba, és més, una Catalunya fora d’Espanya s’empobriria irremeiablement; el que pretenen els independentistes és esborrar les arrels d’aquells que vingueren de fora; que l’independentisme és populisme i que ja sabem els desastres que aquests moviments han comportat per a la humanitat i, per suposat, no ha faltat el mantra que la situació actual és fruit del rentat de cervell que s’exerceix des dels òrgans públics que controla la Generlitat… Tot i això, la part estel·lar de la jornada se l’ha endut el socialista Joaquim Coll. Des d’una dicció pausada i serena s’ha afanyat a recalcar el discurs de la por: una Catalunya independent la pagarien les classes populars com les que avui també es trobaven en aquella sala, —mentre una bafarada de Chanel Nº 5 em feia dubtar de tal afirmació— i que ell, com a federalista i persona d’esquerres havia de dir, de deixar ben clar, que un independentista no podia ser mai d’esquerres. I això ho deia mentre l’ultradretà Santiago Abascal somreia per sota el nas i el president del Círculo Ecuestre, Borja García-Nieto no sabia on amagar-se, i jo recordava un magnífic text de Roger palà i Sergi Picazo publicat fa pocs dies, on demostraven amb dades i no des del populisme de pandereta, més aviat tot el contrari.

El socialista Coll ha seguit amb el seu aplaudit discurs amb afirmacions com "estan abocant el país a una obsessió malaltissa per la independència" moment en què un espontani hiperventilat ha cridat amb un to de veu més propi del pati d’armes d’una caserna militar que no pas d’un teatre, un sonor “¡son unos nazis!” referint-se, evidentment, als independentistes. I de cop, com si d’una aparició mariana es tractés, he recordat de què em sonava aquell rostre familiar que havia vist una estona abans a l’entrada de l’acte. Sí, sens dubte, aquella cara era inolvidable, no podia ser altra persona que aquell individu que quasi cinc anys abans, un 13 de setembre de 2009, va arribar amb un autocar carregat de falangistes per manifestar-se a la tranquil·la vila d’Arenys de Munt per intentar evitar la primera Consulta per la Independència amb rojigualdas, banderes franquistes i els terrorífics estandards amb el jou i les fletxes i que després de mirar de persuadir-me diverses vegades perquè no el retratés, es va haver de consolar amb l’únic refugi de les seves ulleres de sol. Sí senyors, un falangista —desconec si militant o simpatitzant— com a símptoma. Però tot plegat tampoc és d’estranyar, ja que de fet, és molt habitual, que l’espanyolisme convisqui, convoqui i organitzi actes amb la ultradreta mare del franquisme.

A l'esquerra, l'individu en qüestió a la concentració falangista d'Arenys de Munt del 13 de setembre de 2009 i a la dreta el 23 d'abril de 2014 a la presentació de Societat Civil Catalana.

Un cop més doncs, un acte més aviat estètic que no pas innovador, cap discurs nou, un argumentari carregat de tòpics i amb la única part positiva: l’espanyolisme comença a organitzar-se amb celeritat. Aquest cop però, destinat a crear l’embrió que farà de contrapès a l’Assemblea Nacional Catalana, i a hores d’ara encara sense tenir massa clar qui ho controla (si C’s o PP) i quin camí seguirà. El que sí que ha quedat ben clar és que el discurs d’un espanyolisme que afirma sense enrogir que “no hi ha cap motiu, ni polític, ni econòmic ni cultural per reclamar la independència de Catalunya”, i de la visceralitat que el caracteritza, avui s’ha begut dues til·les per fer de la presentació de Societat Civil Catalana el tret de sortida del nacionalisme espanyol al carrer de la manera més higiènica possible. L’acte però, no ha pogut acabar d’altra manera que amb un claca exaltada entonant allò del “a mi no me engañan, Cataluña és España” i de nou l’espontani hiperventilat sentenciant un vivaspaña que s’ha sentit fins a l’altra punta del Paral·lel. Seguirem amatents doncs, a les noves i prometedores avntures d’un espanyolisme que cada dia em regala més perles per publicar Plus Ultra.

Emotiu final d'acte amb llançament de confeti de colors i el grup impulsor de SCC a dalt de l'escenari.